Pirineu gironí

MUNYANYES FRONTERERES AMB ANDORRA

Adreçant cap a llevant ens situem al Pirineu gironí començant per les muntanyes ceretanes que fan de frontera amb Andorra.

Totes aquestes muntanyes frontereres estan dominades per un ampli bloc granodiorític. A la imatge apareix l'estany gran dels Estanys de la Pera, presidit pel cim del Perafita l tossal de la Truita (2.752).

Tarteres o esbaldregralls que cauen pel vessant NE del Monturull Informació addicional geològica d'Eduard Albert. A la dreta s'aprecia el coll de Claror que uneix el Monturull amb el Perafita.

En primer terme hi ha l'estany de l'Illa, capçalera de la vall del Madriu, i al fons el pic de la Muga (esq) i la tossa Plana de Lles (dr), tots ells de granodiorita.

A les diverses valls orientades al sud d'aquesta zona frontera, es formen circs glacials com és el dels Engorgs de la imatge.

I aquest altre circ format sota el cim del Puigpedrós (2.914) i damunt de l'estany de Malniu.

EL PIRINEU DE LES CAPÇALERES DEL FRESER I DEL TER

El Puigmal (2.910), vist des del camí al coll d'Eina, és el més alt dels Pirineus Orientals i representa un canvi molt important pel que fa al substrat litològic amb l'alternança de gresos i lutites, i roques de gneis i esquists amb marbres, totes elles molt afectades pel metamorfisme del període Cambro-Ordovicià (Paleozoic). El paisatge lògicament també comporta un notable canvi amb uns relleus més suavitzats per la intensa erosió dels seus materials.

Entrada al torrent de la Coma de l'Embut amb el Puigmal al fons. Aquí, els esquists i els gneis comparteixen l'espai amb algunes calcàries, dolomies i marbres del mateix període esmentat. Les aigües van a parar al Freser a través del riu de Núria.

Ja a la capçalera del Ter hi ha un altre petit circ entre els cims del Bastiments (2.881), Gra de Fajol (2.714) i pic de la Dona (2.701). Entre el primer i el tercer cim el domini correspon a les roques de gneis, mentre que al Gra de Fajol també hi trobem filons de quars.

Des del cim del Bastiments podem veure l'afilada cresta que condueix al pic del Segre i més a la dreta al pic de l'Infern. Al fons es veu el Puigmal, amb un perfil més suau i desgastat.

El Gra de Fajol s'alça imponent arran del camí que des del refugi d'Ulldeter condueix al coll de la Marrana.

Al vessant est del cim de la Fossa del Gegant podem veure una espectacular coloració del terreny corresponent a materials metamorfitzats d'esquists, gneis i calcàries del Paleozoic. La imatge és feta des del coll de Carançà.

A la carena que uneix el pic de la Dona i el Costabona hi ha afloraments notables de marbres 

com és el cas del que trobem just abans d'enfilar la darrera pujada al pic de la Dona (imatge de dalt)

I més a llevant trobem el darrer circ glacial del Pirineu, es tracta del circ de Concròs, les parts més altes del qual arriben als 2.500 m d'altitud.

Sempre s'ha considerat que el Costabona (2.465) és el darrer cim dels Pirineus (deixant a banda la pica del Canigó, que deixa l'alineació principal est-oest per endinsar-se més al nord). Això no és, però veritat ja que els Pirineus acaben al mar i abans travessen la Garrotxa i l'Alt Empordà tal com tot seguit es va documentant amb imatges. Arran del Costabona s'alternen els gneis, els granits i les calcàries, aquestes ja en el vessant de migjorn.

Una branca del Pirineu Oriental es desplaça de nord a sud formant els cims del Balandrau, Cerverís i finalment l'alineació Taga-Puig Estela-Serra Cavallera que ja retorna a l'alineament est-oest. A la imatge el Puig Estela (2.013), integrat a la serra Cavallera, des del Taga (2.040). Malgrat tractar-se d'una serralada constituïda per calcàries i lutites del Devonià (Paleozoic), on l'aigua es filtre fàcilment amb existència de dolines, la important pluviositat fa que el suau paisatge s'ompli de verdor a la primera i part de l'estiu.

DE LA GARROTXA A LES MUNTANYES DE L'ALBERA

La part situada més al nord de la Garrotxa està formada per una complexa orografia amb vessants molt drets i cingleres importants. Les calcàries i dolomies de l'Eocè (Cenozoic) dominen aquests paratges feréstecs de gran bellesa com és el cas de les muntanyes que envolten la riera de Sant Aniol, tributària del Llierca. El Bassegoda (1.374), presidint el fons de la imatge, és potser el màxim exponent d'aquesta mena de paisatge.

Més a l'est, però, els materials tornen a canviar i són d'esquists i gneis com és el cas del Roc de Frausa (1.421) a la imatge amb el Canigó al fons. Més enllà retorna el massís granític i dalt del Puig Neulós (1.257) de nou apareixen esquists i gneis. Entre un i altre som a la serra de l'Albera o també dit Massís de l'Albera

Estem arribant a la línia de costa, final dels Pirineus, i trobem una darrera serra, la de Verdera o de Rodes que veiem a la imatge, fotografiada des del vessant sud. En ella s'alternen els granits, les pissarres del Paleozoic. És un terreny aspre i amb una vegetació difícil d'arrelar pels nombrosos incendis i les molt fortes ventades de la Tramontana.

I en final dels Pirineus el trobem a la punta del Cap de Creus, enfonsant-se dins del mar entremig d'un munt de roques d'esquists i pissarres del Carbonífer-Permià (Pâleozoic) molt metamorfitzades.